No em faceu gaire cas, avui es un d’aquells dies en que et poses a recapacitar de tot el que fas, faràs i has fet i no pots evitar de sentir-te una mica melancòlic. Avui pensava amb sa gent a qui en un moment a en un altre li has agafat un cert apreci, gent amb la qual voldries anar una mica mes enllà de la coneixença de la seva persona, voldries poder xerrar amb ella de coses més íntimes, en definitiva, establir una bona amistat.
La vida és com és i el que tu voldries no sempre funciona de la forma que esperaves; aquella persona no et segueix el rotllo i manté la barrera entre els dos; coneguts sense res més, un hola bon dia si us trobeu pel carrer i poc més. Un bon amic, un amic de debò, un cop em va dir una veritat com un temple, no passa dia que no procuri recordar-ho:
”Fixa’t en el que fan les persones i oblida el que diuen que fan”
Sembla un doi, pero si et poses a pensar-hi, quantes voltes algú ens ha dit que per ell érem importants, pero llavors, en el dia a dia, no et criden, no fan de veure’t, no et contesten els missatges i no et tornen les cridades? quantes voltes t’ha dit : es que ara no puc, estic ocupat… i tu, com un capdefava t’ho creus i tornes a cridar per rebre la mateixa resposta?
Soc una persona de blanc o negres, ho reconec, per ventura no es el més recomanable, hauria d’esser més de grissos, matissar les meves opinions i postures, pero un és com és i en aquestes alçades un ja no pot canviar la seva forma d’esser; pots evitar de mostrar que et cabreja, pero el cabreig, no.
Subscriu-te fent click
